L'ESTACIÓ

L’Arnau va observar l’estació de tren. Estava deserta a excepció d’una noia, asseguda en un banc de l’andana, que observava impassible l’anada i tornada dels trens. La presència d’aquella noia va fer que s’obris dins de l’Arnau una caixa plena de records, de converses, de riures, de llàgrimes i d’emocions contingudes.

 “-Hola Arnau –va dir la Mar mentre passava un full del llibre que tenia sobre les cames.

-Mar, mai t’has adonat que les persones només són amables per després aprofitar-se de tu? –va dir l’Arnau amb un to més proper a l’afirmació que a la interrogació, eludint la salutació de Mar.

-I tant Arnau, i tant... –va dir la Mar, la seva veu sonava llunyana i trista.

-I que fas?

-Només pots fer dues coses. Aprens a perdonar o agafes el camí de la venjança. –va dir amb una veu, que ja no tenia rastre de tristor, i en la qual només regnava la indiferència.

-Tu què fàries?- va preguntar l’Arnau innocent com un nen petit.

La Mar va tornar a dirigir la seva vista al llibre de la seva falda. El silenci es va apoderar del moment.”

L’Arnau va baixar les escales impacient i es va moure àgilment fins al costat de la noia, dissimulant l’alegria que li produïa la seva presència que no va apartar ni un segon la vista de les vies del tren. L’Arnau mai va entendre la màgia que tenien aquelles vies, o l’estació en si, per provocar que la seva companya pogués estar-se contemplant-les durant hores senceres. Ell tenia la suposició que aquell lloc, era un d’aquells espais que tenen alguna cosa que els fa especials i que t’obliguen a retornar un cop i un altre sens motiu aparent.

-Feia molts dies que no venies –va dir l’Arnau. La seva veu era tranquil·la i suau, tot i que en el seu interior havia explotat una caixa de felicitat que feia temps que esperava el moment d’obrir-se.

-He hagut de fer moltes coses –va dir ella amb una veu indiferent.

L’estació es va omplir de gent que havia baixat del tren acabat d’arribar, la Mar els observava impassibles.

-Sabies una cosa Arnau? –el va mirar.

-Què? -va preguntar l’Arnau aguantant-li la mirada, intentant trobar-li les emocions que ella hi amagava a dins i que mai ensenyava a ningú.

-No es pot viure de la felicitat dels altres –va dir mentre retornava la seva vista a les vies del tren.

L’Arnau es va quedar en silenci i va retornar la mirada a l’estació, novament deserta. Llavors va recordar aquelles tardes que durant un temps de les seves vides eren la forma de fugir del món que els envoltava ple d’intolerància i una mica de menyspreu, l’alegria que sentia quan la veia asseguda al banc contemplant l’horitzó i l’emoció que li provocava pensar en què la veuria un cop més asseguda en el tercer banc, començant per l’esquerra, d’aquella estació.