dimecres, 1 d’abril de 2015

CONFESSIÓ


No sabia si era el moment adequat, potser s’hauria d’haver esperat una mica més, després de tot, portava un any esperant, una o dues setmanes més no el matarien. Però sabia que estava allà per un motiu, ja no podia aguantar veure-la des de la distància i estimar-la en silenci, haver-li de donar consells quan li agradava un noi, o simplement escoltar-la sabent que ella només el considerava un amic més.
Sempre havia pensat que poder mantenir-se al seu costat i donar-li el seu suport li era suficient, però havia arribat en un punt en què necessitava avançar una passa, encara que allò signifiques retornar-ne cinc endarrere, tenia la necessitat d’arriscar-se.
Havia tardat una setmana a recollir coratge, reflexionant una mica cada dia sobre si realment havia de dir-li el que sentia. La veia somriure, fer broma, alegrar-se i això cada dia el matava una mica més, volia ser ell el què la fes somriure, volia ser ell el que li provoques alegries, simplement volia ser ell.
Va veure com s’acostava somrient. Li encantava aquell somriure, per no dir que n’estava totalment enamorat, li encantava com, quan somreia, se li podien veure les dents col·locades perfectament després de dos anys portant ferros, i com els seus llavis es tornaven més prims i fins, com si s’amaguessin.
-Què volies?
Abans d’obrir la boca va reunir tot el coratge que tenia. Veia com ella somreia alegrament i això li feia por, no volia que els seus sentiments apaguessin aquell somriure i aquella felicitat.
-Et volia explicar una cosa.
La noia el va mirar i va somriure com sempre ho feia.
-Tinc por de perdre’t.
El desconcert va invadir el rostre de la noia durant unes fraccions de segon, però de seguida el seu somriure va recobrar la força.
-Passi el que passi sempre estaré aquí.
En aquell instant el sol fet de tenir-la al davant i mirar-la li feia mal, notava com el pit se li tornava dur, com si s’estigués convertint en una roca. Portava anys preocupant-se de què ella no notés com el seu cor bategava quan estaven junts, de què no notes el seu nerviosisme quan es quedaven sols, i tot això havia derivat en allò; li feia mal mirar-la i veure aquella innocència en els seus ulls.
Era evident que ella no sospitava dels seus sentiments. Va tancar els ulls i va respirar necessitava treure’s aquella pedra per poder tornar a respirar tranquil, fos amb ella o sense ella.
-Volia dir-te que t’estimo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada